iMuseum of Modern Art (MoMA) · Midtown Manhattan
Un encàrrec a gran escala i específic per a l'espai, situat al vestíbul del MoMA: un calidoscopi de colors vius i patrons abstractes que cobreix les parets de dalt a baix, pintat en sis setmanes i inspirat, per primera vegada, en la música.
Entra-hi des del carrer 53, passa el control de bosses i fixa’t en el mur sota el qual passes: comença amb un patró solt de rombes i cubs, que es va estrenyent fins a convertir-se en franges regulars a mesura que el groc guanya intensitat. Odita i el seu equip van pintar tot el vestíbul, de dalt a baix, amb 192 colors de pintura domèstica Benjamin Moore, barrejats expressament.
L’obra es divideix en seccions numerades, cadascuna vinculada a una cançó de la llista de reproducció de 23 temes de l’artista, que va de Led Zeppelin i Fela Kuti a Bill Withers i Miles Davis. Escaneja un codi QR i escolta-la al mòbil. A prop del guarda-roba, una escala d’angles de colors és un homenatge a Duchamp.
Joe Fyfe, de The Brooklyn Rail, en va elogiar «l’absència general d’espectacularitat» i va assenyalar que, en quatre visites, no havia vist mai ningú parar-hi gaire atenció. Però l’obra recompensa qui s’hi atura: com més estona estudies una secció, va escriure, més complexa es revela. El vestíbul és gratuït i obert a tothom; no cal entrada per a les galeries per veure-la.
El mur de l’entrada del carrer 53
Mira amunt mentre hi passes per sota: el patró solt de rombes i cubs es va estrenyent fins a convertir-se en franges regulars, a mesura que el groc s’intensifica.
El mur oest de dues plantes
Plans diagonals allargats tallen les llargues franges verticals; unes quantes falques discretes de verd llima hi posen la nota inesperada.
Les columnes quadrades al costat de les taquilles
Un costat presenta colors variats i l’altre, sobretot, bandes de tons beix; allà on es troben les dues cares, fan l’efecte d’un mirall.
L’escala de Duchamp, a prop del guarda-roba
En lloc d’ocupar el mur més gran, Odita va pintar en diagonal una successió d’angles multicolors, com una picada d’ullet a Nude Descending a Staircase (No. 2).
Busques un espectacle: fins i tot el crític que la va elogiar en va destacar «l’absència general d’espectacularitat».