iLa Biennale di Venezia (Giardini & Arsenale) · Castello
Chiara Camoni omple la Tese delle Vergini, a l’Arsenale, amb 24 escultures a mida natural teixides amb plantes, flors, plàstics i materials de rebuig, sota el comissariat de Cecilia Canziani.
Entres en una penombra gairebé total i hi distingeixes una multitud: 24 dones de terracota, una mica més altes que tu, amb herbes, pedres, fulles i retalls de plàstic incrustats, que Chiara Camoni va recollir a prop del seu estudi. Una d’elles sosté dos bols de ceràmica de Fausto Melotti.
La segona de les dues Tese delle Vergini és tot el contrari: hi entra la llum del dia, amb les finestres i la porta obertes. A dins hi ha un poble a mig construir, format per escultures-mobiliari de color verdet, una caseta, una tenda i un banc. Al centre, una Venus i tres odalisques jeuen al costat d’un terra de plàstic reciclat que lluu com l’aigua. Venècia es va gastar milers de milions en el MOSE per mantenir l’aigua a ratlla; Camoni ha construït un terra que només sembla inundat.
Federico Giannini, de Finestre sull'Arte, hi va trobar «una intensitat poètica notable», però va advertir que el desordre calculat pot convertir-se en una «cacofonia que repel·leix més que no pas acull». És a l’Arsenale, inclosa en l’entrada de 30 € de la Biennal. De dimarts a diumenge, de 10 a 18 h, fins al 22 de novembre.
El bosc de germanes
A la primera sala, fosca, 24 figures de terracota una mica més grans que la mida natural, modelades amb xurros, s’alcen al teu voltant amb fulles, pedres i fragments de plàstic incrustats al cos.
La figura amb els bols de Melotti
Busca la figura femenina que sosté a les mans dos bols de ceràmica de Fausto Melotti: és una de les diverses obres en què Camoni incorpora objectes d’altres artistes.
El llac de plàstic
Una Venus i tres odalisques jeuen a banda i banda d’un gran terra de plàstic reciclat, la superfície del qual reflecteix la llum del dia com si fos aigua.
L’àmfora i el vídeo
El vídeo What Remains, d’Alice Rohrwacher, que reelabora material de la seva pel·lícula La Chimera, es projecta davant d’una àmfora del segle VII aC cedida per la Fondazione Luigi Rovati.
La plaça davant del jardí
Al cor de la segona sala, plena de llum, els seients convergeixen en una placeta que, a través de la porta oberta, dona als arbres grans del jardí.
Et cansen les sales atapeïdes: el crític de Finestre sull'Arte va qualificar el desordre deliberat de cacofonia.